L’astrologia sol despertar tota mena de reaccions. Per a algunes persones és mística, reveladora; per a d’altres, una banalitat sense cap base científica.
Però si ens hi fixem bé, el simple fet d’observar els moviments planetaris és tan científic com qualsevol altra branca de l’astronomia.
No es tracta de creences: els planetes tenen òrbites, s’acosten i s’allunyen, i aquest patró no és opinable. Només és observable.
La interpretació arriba quan atribuïm significats simbòlics als planetes. Però avui no vull parlar d’això.
La història que es repeteix al cel
El que sí vull compartir és una cosa que em sembla fascinant:
La configuració astrològica actual s’assembla molt a la que hi havia fa 2.500 anys, en l’època de la fundació de Babilònia.
És casualitat? Un cicle còsmic?
No ho sé. Però hi ha alguna cosa èpica i misteriosa en pensar que estem travessant un moment històric amb una ressonància tan antiga.
La vida és molt més que el dia a dia
Passem gran part de la vida resolent allò quotidià: feina, família, obligacions, decisions pràctiques.
I és fàcil pensar que això és tot el que hi ha.
Però de sobte, alguna cosa ens sacseja: una conversa, una pèrdua, una sincronicitat.
I recordem que la vida també és misteri. És connexió invisible.
És aquella trucada d’algú just quan estaves a punt d’escriure-li.
És aquell pressentiment que es confirma.
És aquella emoció que no cap en paraules i que tampoc necessita explicació.
Què fem amb allò que no podem mesurar?
Un dia, parlant amb una clienta sobre la mort, van sortir tots aquests temes.
L’astrologia. La por. La necessitat de sentit.
I tot i que aparentment no tenen relació… alguna cosa els uneix:
ens obliguen a sortir de la caixa. A mirar des d’un altre lloc.
La mort, aquest gran tabú, és una experiència compartida. I, tanmateix, se silencia.
Es disfressa, s’evita, es nega.
Mirar-la, sentir-la, pensar-la… també és un acte de llibertat.
Viure amb profunditat és mirar més enllà
Potser no podem demostrar què hi ha després de la mort.
Potser no sabem si els planetes influeixen o no en la nostra vida.
Però sí que podem deixar-nos afectar per allò que ens connecta amb una dimensió més gran.
Amb el misteri. Amb la intuïció. Amb el simbòlic. Amb la consciència.
Un espai per sortir de la caixa
La teràpia Gestalt també és això: una invitació a deixar el pilot automàtic, a sortir de l’estructura,
a explorar allò que no té forma amb una presència que no jutja, sinó que acompanya.
Si intueixes que hi ha alguna cosa més enllà del que es veu,
si sents que la vida t’està convidant a mirar diferent,
aquest camí pot ser per a tu.
