Avui és oficial: els britànics abandonen la Unió Europea.
I a mi, això, em fa pena.
Entenc que no se sentissin còmodes amb algunes normes de la Unió. A mi també em costa, de vegades.
Tot i així, segueixo creient profundament que la unió fa la força.
Potser és perquè vaig créixer als anys 80.
Recordo com se’ns educava en un sentiment de germanor europea.
I no només entre països, també entre regions dins d’Itàlia.
Però allà, la identitat regional s’ha anat perdent.
Parlar en dialecte sovint es considera incultura, i es valora més parlar l’italià com a signe de nivell cultural.
A mi això em sembla una pèrdua. Com bullir pasta sense sal.
En canvi, Catalunya m’ha ajudat a redescobrir el valor de les arrels i d’una cultura que les protegeix i les fa créixer.
Em sap greu que la globalització tendeixi a aplanar les diferències, en comptes de potenciar-les.
Criticar les cultures diferents per fer gran la pròpia és una trampa.
Una ximpleria contagiosa.
I en el contagi, acabem criticant també la nostra pròpia cultura.
Com si competíssim per veure qui és millor.
Un joc absurd que ens allunya dels altres i de nosaltres mateixes.
A gairebé tots els països, es repeteix el mateix patró:
El nord critica el sud per ser ineficaç.
El sud retreu al nord que és rígid i fred.
I això passa a petita escala dins de cada país.
Donem força a estereotips culturals que no tenen gaire a veure amb la realitat.
Són prejudicis heretats que no qüestionem.
La lleialtat al propi grup té una base instintiva.
És “els nostres” contra “els altres”, els bàrbars.
Però tots hem estat els altres alguna vegada.
Tots som bàrbars.
I potser la clau és aquí.
Potser es tracta d’aprendre a conviure entre bàrbars diferents, de sabors, llengües i colors diversos.
I entendre que, per a moltes persones, la diversitat és riquesa.
Si vols reconnectar amb la teva singularitat i crear vincles més sans i lliures, el counselling Gestalt pot acompanyar-te en aquest camí.
Gràcies per ser-hi. Bon cap de setmana.
