La teràpia no és un servei tècnic ni un acte de fe. És una trobada entre persones, en què la cura, la veritat i la consciència s’entrellacen per obrir un espai on pugui sorgir alguna cosa nova.
En la meva pràctica com a terapeuta gestalt, hi ha tres pilars que sostenen cada procés que acompanyo: la desestigmatització crítica de les experiències “atípiques”, una teràpia Gestalt ètica ancorada en la realitat compartida, i la confiança en l’experiència encarnada com a brúixola terapèutica.
1. Desestigmatitzar no és negar: reconèixer i responsabilitzar-se de la diferència
Parlar de salut mental en aquests temps implica posicionar-se. Moltes persones arriben a consulta amb etiquetes a sobre —diagnòstics que anomenen el patiment des de fora—, amb una barreja d’alleujament i condemna. En la meva manera de treballar, no ignoro aquestes etiquetes, però tampouco les converteixo en identitat.
Desestigmatitzar no significa negar l’existència d’allò que fa mal o que es desconeix. Al contrari: implica poder mirar-ho sense carregar-ho de judici ni de por. No es tracta d’eliminar la categoria de “trastorn”, sinó de retornar-li la seva dimensió humana, de preguntar-nos quina funció compleix aquest símptoma, què intenta expressar o protegir. I també, d’acompanyar la persona a fer-se responsable de la seva manera de ser al món, sense diluir-se en el diagnòstic ni victimitzar-s’hi.
La responsabilitat —entesa com a capacitat de resposta— és clau en aquest enfocament. Acompanyo processos on la diferència no es patologitza, però tampoc es romantitza. Perquè només quan som capaços de reconèixer el que hi ha, sense negar-ho ni maquillar-ho, podem obrir-nos a una transformació real.
2. Ètica viva: un espai amb realitat, sense consignes
Treballo en un enquadrament on l’ètica no és una llista de bones intencions, sinó una pràctica viva. Això implica sostenir un espai lliure de dogmes —religiosos, polítics o terapèutics— sense caure en un relativisme en què “tot s’hi val”.
La teràpia no és neutral, però sí que necessita un marc simbòlic compartit. Un terra comú on puguem reconèixer-nos sense exigir adhesió a un discurs previ. Per això, tot i que respecto el dret de cada persona a expressar les seves creences, el meu compromís és oferir un espai lliure de consignes ideològiques, on no s’imposi cap narrativa política ni religiosa.
El camp terapèutic és un espai intersubjectiu, no un lloc de militància. Acompanyo lluites personals, sense posar el procés terapèutic al servei de causes externes ni d’altres interessos.
Sostenir aquesta frontera és fonamental perquè la trobada sigui veritablement ètica: un lloc on puguem escoltar-nos sense màscares, sense consignes, i sense haver d’encaixar en cap corrent dominant. Treballar amb la realitat compartida —el cos, el llenguatge, els límits— és part d’aquesta ètica. Perquè sense un terra comú, no hi ha camp. I sense camp, no hi ha possibilitat de contacte veritable.
3. Cos, presència i experiència encarnada
En una cultura que privilegia la ment discursiva i que sovint desconnecta del cos, confiar en l’experiència encarnada és un acte clínic i ètic. El cos no és només un canal d’expressió; és el lloc on l’experiència s’ancora, on allò no dit es manifesta i on moltes vegades comença la possibilitat de contacte.
Treballo des de l’escolta corporal, la presència afinada, el registre subtil del gest i del to. Perquè és aquí on moltes vegades apareix la veritat abans que en la paraula. El cos no necessita justificar els seus senyals. Només demana ser escoltat.
Aquest pilar també s’articula amb una estètica del vincle: una sensibilitat relacional que permet registrar quan hi ha sintonia i quan alguna cosa es desajusta. No es tracta d’aplicar tècniques, sinó d’habitar un ritme, una melodia, una presència, una manera d’estar disponible sense envair.
Una pràctica al servei d’allò real, no de la consigna
Aquests tres pilars —desestigmatització crítica, ètica relacional i confiança en l’experiència— configuren una pràctica terapèutica orientada a la cura, la veritat i el respecte per la complexitat de l’ésser humà.
Acompanyo persones, no categories. M’importa més el que passa entre tu i jo que les etiquetes que puguis portar. I si hi ha lluita, dolor, identitat o transformació, que sigui des de la trobada i no des de la consigna.
Perquè en el fons, el que més necessitem no és que ens defineixin, sinó que ens escoltin sense disfressar el contacte. I això, en la meva experiència, és el més terapèutic que existeix.
